De retorn de Madrid, Dalí divagà un quant temps en el cul-de-sac del cubisme i inicià tímidament els altres «ismes»; havia de pagar fatalment el seu tribut a l'època. Aquesta etapa fou potser la de més gran confusió mental de la seva carrera. Fou una època tronada i miserable: topades amb el notari, disgustat pel fracàs de Madrid; conferències a Barcelona, conferències molt salades, abracadabrants, en les quals no deixà res per verd; una vida sensual complicada, impertinent i frenètica. En aquella època Dalí semblava un lleopard famèlic. Però tot això eren simples inflors de joventut, que passarien fatalment. I, en efecte, sempre que en el curs d'aquests anys s'expressà amb sinceritat autèntica aparegueren de seguida les seves qualitats de dibuixant al servei del seu descobriment: del descobriment del paisatge de l'Alt Empordà, que ha estat, és i serà l'obsessió de la seva vida. Sobre aquesta base inicià els primers tempteigs de les seves grans síntesis posteriors, realitzats amb una precisió prodigiosa, amb un lúcid realisme. Quan nosaltres, els empordanesos, veiérem aquella tartana posada sobre el pla dilatat, sota la volta del cel net, esbandit, lluent i immens, constatàrem que el nostre pintor ens havia nascut — el pintor que havia descobert i comprès (tan bé com un pagès de la terra) el nostre país.
A partir d'aquest descobriment, Dalí ha posat aquest paisatge en totes les obres que fins ara ha fet. Es pot assegurar, a més a més, que, d'aquest paisatge, ja no se'n podrà separar mai més, perquè aquest és un element de la seva formació, que està pastat en ell mateix, en la seva real naturalesa. Més endavant, i per raons naturalíssimes, cregué que s'havia d'especialitzar en un rodal concret d'aquest paisatge, i sens dubte creient que la marina de Cadaqués en formava l'alcaloide més pur, més esventat, més lineal i més sintètic, s'hi establí. Així, convertí Cadaqués, i encara més especialment Portlligat, en la companyia inseparable de totes les grans composicions que en els últims anys ha fet. És un paisatge en verd gris, d'oliveres i vinyes i llistó sec i la geologia dels llécols pirinencs de color de plom, sobre els quals la llum flota com una bava de cargol tornassolada i prima. Si l'Alt Empordà és impintable, aquest rodal de la marina de Cadaqués sembla, encara, més estèril. No té color, tot hi és lineal i estricte, sec. Esventat furiosament per les arriades del nord, el seu aire arriba a limpiditats superiors a la de les terres empordaneses. Els miratges de l'acostament de les coses s'hi donen constantment. És un paisatge que us envaeix d'una corporeïtat immediata que us para en sec. Tota la pintura de Dalí precisament està afectada del miratge de l'acostament—per la tendència del paisatge a envair-vos, a aproximar-se als vostres sentits, a fer sentir, a través d'un xoc que de vegades és literalment físic, la seva presència. No és un paisatge lànguid i passiu, que es deixa mirar amb una displicent indiferència, tocat d'un instint de fredor separativa. És, al contrari, un exabrupte que us ve a torbar, cordial o brusc, que se us fixa en la pupil·la i ja no en podeu prescindir. El miratge de l'acostament, de la invasió, creat pel fenomen meteorològic tantes vegades al·ludit, no solament constitueix l'esperit de la terra d'aquest rodal, sinó que és un element importantíssim en la pintura de Salvador Dalí. Ell tracta també de fer una pintura envaïdora, aclaparadora, una pintura que s'acosta, triomfal i present. Obeeix el genius loci del país.