Donar nom a una font
Donar nom a una font! Quin desig més viu!
Font de Mossèn Guiu.
Donar nom a una font que parli sempre més
amb veu d'aigua i cel estès,
i que visqui a l'ombra d'un penyal,
alt, alt,
un penyal gegant
que posi al so de l'aigua veu d'infant,
d'infant un bon xic estabornit
pel gegant que li pesa sobre el pit.
I que no sàpiga ningú el nom d'on ve.
Existí Mossèn Guiu? Com fou? Per què
porta el seu nom una fonteta tan petita?
Un nom qui sap de qui, i una infinita
dolcesa d'aquest nom que es pot seguir en el corrent
de l'aigua del torrent.
Font de Mossèn Guiu,
gebre a l'estiu
i escalfor de record a l'hivernada
en evocar la font de neu colgada...
Nom que sembla una espera
quan parla amb poms de flors la primavera,
i que t'arriba al cor, en vol fugitiu d'au,
quan l'estiu cau.
Desig altiu
donar nom a una font: Font de Mossèn Guiu,
i fondre't, tu, i el teu record, en l'aigua que davalla...
Quina bella mortalla
la puresa d'uns sons
que ni amb claror ni amb fosca deixen de dir cançons...
Quin triomf de poeta
no ser res més, res més, que el nom d'una fonteta!