El claustre ens submergeix plenament en l'esperit cistercenc. Quan ens hem ambientat en l'enlluernament fascinador que la peça produeix, sentim la remor de l'aigua, suau, deliciosa, persistent — una remor que sembla venir del fons dels segles. En un dels angles del claustre hi ha un templet: el templet de l'aigua. Aquest templet constitueix, amb l'aula capitular annexa, el que resta del claustre primitiu. Sota la seva cúpula hi ha una enorme copa de xampany de pedra, de la qual brollen, ja fa segles, onze brocs d'aigua cristal·lina. El conjunt produeix una impressió de prodigi; és una pau servida per una arquitectura que espargeix sensibilitat i esperit, bressolada per la música de l'aigua fugissera. I, com si aquesta afluència de gràcia deliciosa no fos prou, encara hi ha una altra aportació meravellosa: el color de les pedres. Santes Creus és un prodigi de color, una encantadora, subjugadora fascinació colorística. ¿Com és que ningú no ha insistit més sobre aquest aspecte? El gra de la pedra és d'un color ros fosc madur, tocat per una resplendor de sucosa polpa de préssec, amb pinzellades de pell d'albercoc, de carmins de cirera, de terboleses de pruna, de carnositats de sucosa pera d'hivern. Vista aquesta pedra del claustre estant — on hi ha plantats tarongers i llimoners — cal posar, damunt els colors tan pobrament relatats, l'esplendor lumínica que les fulles brillants d'aquests arbres mantenen en l'aire. La integració general de tantes meravelles produeix un conjunt d'una sensibilitat femenina, gairebé mòrbida, quintaessenciada, finíssima. Aquesta impressió domina crec, la que es desprèn del fet d'ésser el monestir una obra fortificada i emmerletada molt important..