El sol del teu país
A la meua mare
La primavera se t'ha plantat al davant
com una falla i t'ha fustigat
les galtes humiliades de la teua fe.
El sol, avui més que mai,
t'ha mossegat com el gos rabiós
que no reconeix l'amo.
Un sol que podia haver vingut
des de la Ribera Baixa, des de la Plana,
des de la meua platja de la Malva-rosa
o des de tota la llum que em va encegar
a la badia de Ciutat de Mallorca.
Un sol que fon l'absència
de la teua olor de peix fresc, oh mare!
i que m'arrapa de cap a peus
com un coit interromput.
i va deixant al descobert
la meua adherència al teu davantalet blau
i a la teua sorra del Cabanyal.
Un sol que m'ha portat reverberacions
de vells, de piles de vells de la nostra gent
que passen el dia, qualsevol dia,
fent-se amb un elegant i assenyat estoïcisme,
la darrera cigarreta.
I com aquest mateix sol
els crema de valent la xerrada
la qual, com una bava tendríssima, interminable,
au sobre la font de la plaça de la vila
que van construir els avis dels nostres besavis.
Fas esforços per sentir-los.
Fins i tot mossegues amb fúria
el llarg fil de la distància.
Tant hi fa! La veritat és que la mort
et va xafant contra una llengua estrangera
un poc més cada dia, lluny dels teus.
I per això el sol t'assenyala implacablement
el color brut dels llençols
amb què has de tapar-te cada dia,
fins que, a genollons, et sàpigues
guanyar l'alegria del retorn
des d'una terra on el plor pel treball
de dos jornals no és massa conegut.