El vell guardià de Sant Francesc de Montblanc restà un instant pensarós, es desendreçà amb els dits índex i polze alguns cabells blancs de la barba i es disposà, tot seguit, a explicar a aquell foraster tot el que sabia del framenor valencià per qui li demanava. Li recava com- plaure'l, però, d'altra banda, sabia que no tenia alternativa. Parlà, doncs, amb ronseria, recreant-se volgudament en el perfil de cada so i delint-se davant l'exasperació mundanal de l'apressat visitant. Fra Joan, relatà, havia marxat feia cosa d'un mes i mig. De fet només havia romàs en el convent unes quantes setmanes, durant les quals s'havia lliurat exclusiva- ment a la vida mística i contemplativa amb abnegació i devoció, com si tingués un greu pecat per expiar. El seu capteniment sorrut, però, havia alimentat durant uns dies les enraonies dels més joves, alguns dels quals asseguraven que l'havien vist, de nit, cercant la companyia de les àvoles fembres que rondaven prop de la muralla. També hi havia qui, anant més enllà i demostrant una capacitat imaginativa gens inusual entre els murs de Sant Francesc —la vida cenobítica acostumava a incentivar aquesta mena d'expansions mentals—, atribuïa a unes suposades pràctiques nigromàntiques de fra Joan la presència nocturna d'espectres ombrívols i terrorífics que recorrien el claustre del convent. Al capdavall, però, el valencià no s'havia relacionat gairebé amb ningú, i ningú, per tant, no li havia demanat cap a on anava el dia que deixà la casa. —Tanmateix —prosseguí el vell menoret, fitant els ulls de l'interlocu- tor, després d'una llarga excursió temàtica al voltant de la vida erràtica i exemplar de sant Francesc—, quatre o cinc dies més tard sabérem que havia travessat el coll de Lilla i havia passat per Valls... Com deveu saber si viatgeu sovint, els camins són plens de germans del nostre orde...