En el meu carrer també hi havia el corral d'ovelles d'en Moré, que cada tarda venia a tancar després e la pastura. Jo, quan més o menys intuïa que era l'hora d'arribada, sortia al portal i quan les veia tombar la cantonada avisava a l'àvia, que compareixia amb un plat de sopa i una cadira de boga per veure entrar el bestiar al corral. No sé si per rebec o per malalt, però aquell era l'únic aliment que engolia durant el dia.
Aquell portal, però, en fer-se fosc els dies d'hivern em feia més aviat basarda i es que hi anava a arraulir-s'hi la Vermella, una pobra dona vella, d'aspecte inquietant, vestida de parracs negres, i de cabell lleugerament blanc si un mocador del cap, ronyós, ens l'hagués deixat veure. Deien que era una bruixa i ho semblava. Els vailets del poble l'insultaven i contaven històries d'ella; d'altres, no volien beure aigua de la que rajava pel broc petit de la Font de Sant Domingo perquè hi anava a pixar-s'hi la Vermella..., però també hi havia mans caritatives que li acostaven un parell de llesques de pa i una vas de llet calenta.
La seva preferència pel portal del corral, no altra si no aprofitar l'escalforeta que deixava anar el bestiar durant tota bla nit i que s'escapava per les grosses escletxes de la vella porta.
Durant els anys que vaig viure en aquell carrer vaig tenir un amic amb qui compartia jocs i petites aventures pròpies de la nostra edat. Era en Fernandet Bergstrom, fill de pare suec, electricista, i de la catalana Pilar Moral, dona plena i vermella de cara, que segons deien els veïns, de tant en tant, "agafava el gat". Eren una bona gent. Vivien al costat de casa i tot i tenir sis fills no ens havien donat mai cap mena de molèstia; els únics germans que entràvem i sortíem de les respectives cases sense mirar si era la d'un o la de l'altre, érem el Fernandet i jo. Alguna vegada s'havia menjat el pa amb tomàquet que la mare m'havia preparat, amb la vana esperança que jo –jugant, jugant- caigués en la temptació de menjar-me'l. Un dia tingué l'alegria de trobar el plat buit, però aquesta alegria no la hi vaig pas donar jo, sinó el meu amic.