En el seu temps, en tot cas, el rec ferroviari del carrer d'Aragó fou considerat una obra d'enginyeria. Ara, l'exaltació de l'obra serví per a cobrir una de les aberracions més grans de Barcelona. Barcelona hauria hagut de tenir una estació del Nord i una estació del Sud. Hauria estat el més natural, donada l'estreta faixa de terra manejable, econòmicament manejable, sobre la qual Barcelona s'ha establert. No senyor. Barcelona té totes les seves comunicacions ferroviàries concentrades en la seva part nord i tot va a parar en definitiva a l'estació de França. La solució implicà, naturalment, fer passar el tren pel mig de la ciutat a través d'un rec: a través del rec del carrer d'Aragó. Els senyors que proposaren i realitzaren aquesta solució degueren fer un esforç mental digne de la més alta condecoració. Quina visió, quina intel·ligència! Però, en fi, davant de la tècnica, la discreció és indispensable. S'ha de respectar la tècnica.
El carrer d'Aragó, de dalt a baix, sembla tocat de maledicció. Sobre el seu curs hi ha un lloc, concretament una plaça, que, dintre del sistema de les quadrícules, és el més trist, llòbrec i fred: és la plaça de Letamendi. És una plaça única, sospito, al món: una plaça travessada per la caixa mortuòria d'un tren. En el meu temps hi havia unes palmeres i uns jardinets raquítics. A l'hivern sobretot, la plaça de Letamendi, amb el cul de sac del carrer de la Universitat (més tard Enric Granados), té una desolació químicament pura, és una espècie de desgràcia.
Però el curiós és que el carrer d'Aragó—i això demostra que està tocat de maledicció—té els seus partidaris. Una vegada que vaig dir que l'Apeadero era el Partenon de l'arquitectura mingitoriana, diverses persones es molestaren. I jo he conegut gent dominada per la pruïja de viure al carrer d'Aragó, gent que deia a les seves amistats:
— Des del pis veurem passar el tren... És molt entretingut!