En la nostra adolescència anàvem a Tossa per Mar. Coneixíem la Costa de Garbí pam a pam. De Calella hi anàvem de qualsevol manera, amb un bot de vint pams, un tros de drap per vela, un fogó, una flassada, un cabàs amb pa i oli i uns volantins per fer peix per anar menjant. Passat Sant Feliu, el coster s'eleva i fins a Tossa té un aspecte molt brau. En aquella època era encara tot ple de suros i de pins. A l'estiu, a l'hora del sol, arribava fins a l'aigua el brunzir de les cigales. Durant la guerra del 14, aquest país, com l'entera Gavarra, sofrí una devastació arbòria manicomial. Es tallaren milers d'arbres; la cinta de la carretera es destacà sobre la costa i en un moment determinat aquest país semblà un animal pelat i estrany que fuig arrossegant una corda que li han lligat al coll... Un país devastat. Trenta anys després, els rebrolls de l'alzina surera tornen a cobrir els vessants, però les velles i bones suredes han passat avall.[...]
Arribats a Tossa, fèiem tenda al racó de llevant. Mossèn Riera ens observava del seu hort estant i després, quan el sol baixava, ens venia a veure, paternal i bonari. El reverend havia estat ecònom de Palafrugell i, per amistat amb la família, ens apreciava. A Tossa tenia una casa rectoral magnífica, era molt respectat i tenia un hort tan fi que treia els millors enciams, els llegums més tendres, els tomàquets de pera més saborosos de la comarca. Ens portava a la rectoria. Ens presentava un vicari jove i místic i uns beneficiats formats en les lectures minerals de «El Correo Catalàn». Després sortíem... Donàvem un tomb per la població, pujàvem a la sorprenent Vila Vella, que era molt enrunada, anàvem a veure encendre el far. Després ens convidava a passar per l'església a dir el rosari. Un capvespre de primavera, tocada per la llum de la llàntia, veiérem una enorme quantitat de roses de Sant Ponç, unes roses d'una rojor sumptuosa, d'un perfum directe, terrenal, embriagant.
Mossèn Riera havia comprès que després de la vida que havíem fet a les cales ens convenia una cuina lleugera i delicada. Ens donava una sopeta de cabells d'àngel lleugerament tocada pel llegum més tendre de la temporada i després una carn d'olla fina, inconsistent, subtil, d'una vaguetat extrema. El senyor rector observava l'agraïment que posàvem a les seves tendreses amb una mitja rialla paternal i dissimulada. Si en aquella època haguéssim tingut la cultura que tenim ara, li hauríem recordat que Balzac diu que la cuina popular és la cosa més essencial de la política i li hauríem recitat una plana de Goethe, escrita a l'època de la campanya de França, sobre el pot-au-feu, que degué veure fer a una pagesa gavatxa, que és el plat francès que correspon a la carn d'olla catalana. Mossèn Riera hauria agraït sens dubte aquesta erudició positiva, perquè era un home que sabia idealitzar les coses més menudes i insignificants de la seva vida diària.