Era a finals de març, en el tren de les 17.30. Un dia de març de l'any 1940. Vaig sortir de l'estació, vaig emprendre el carrer de la Sitja, tot mirant de reüll un paper que jo duia i que deia: «Veure el senyor Pibernat, carrer de la Concòrdia, num. 6, dir-li que véns de part del senyor Josep Miquel.» No sé com era. Una ciutat desconeguda no té fonaments, els carrers es desdoblen, canvien de lloc, es multipliquen, formen cantonades idèntiques amb figures humanes iguals en qualsevol portal.
Betúlia no és bonica. Ho vaig anar constatant mentre intentava trobar en el seu teixit de carrers i places, rostres de gent i aparadors amb una mica de bellesa. Seria fals dir que no vaig trobar-n'hi gens ni mica. Però Betúlia és lletja. És una llarga carretera que passa prop del mar. La nova ciutat treballadora i enriquida ha ofegat el vell poblet de mariners. S'ha anat allunyant del mar a mesura que s'enriquia. Havia estat el seu guanyapà, ara és el seu únic jardí, l'única cosa, inútil i bella. Al costat del mar, separat d'ell per la via del tren i les barques, hi ha un llarg passeig amb una sola línia de cases que se'n diu la Rambla de Santa Madrona. Des de la carretera cap a la rambla baixen una munió de petits carrers, més aviat bruts. Aquesta xarxa de carrers està limitada per dos solcs profunds, la riera d'en Jornet a migjorn i la riera de Capçanes al nord. Els carrers que pugen cap a muntanya són més nets i escassos.