Era un altre migdia, aquest de primavera. Primer va ésser l'olor: una emanació que creixia, indefinida i seca, com rasposa. Les persones devien arrufar el nas, els animals flairaven inquiets. Després, arribà la cendra: de tot d'una semblava pols, però aviat ho van fer també, encara tebis, els cremallons, voleiats per un aire cada vegada més espès, més calent. I des d'Andratx veieren com per damunt les muntanyes de la Trapa s'anava alçant una atapeïda, negrosa columna de fum, feta d'anelles cada cop més amples, núvol que tapava ja el sol, el cercle del qual, com un sinistre presagi, va adquirir una intensa rojor, sense reflexes, allí darrera el fantasmagòric pas dels blens de fumassa.