Evocació del meu poble
Sovint perdent-me,
sovint sabent-me,
sovint callant,
present o eteri
pel teu misteri
soc vianant.
Sovint sabent-te
trist i desfent-te
d'enyorament
subtils absències
va fent presències
la meua ment.
Tens quelcom noble
que ningun poble
pot obtenir:
molla de segles,
rent d'altres regles,
sentor d'ahir.
Entre la humida
ombra adormida
dels teus carrers
lluu l'alegria
l'abast del dia
i els seus quefers.
Cases i roques
són velles soques
de la unitat,
raça esforçada
que guarda en cada
fill un soldat!
Carn sensitiva,
la terra, viva,
no tem el dany.
Fent pel queviure
vola al món lliure,
sense parany.
Carn sensitiva
la terra, viva,
no tem el dany.
Fent pel queviures
vola al món lliure,
sense parany.
La llum et guanya
de la muntanya
fins a la mar,
i en les teulades
dibuixa onades,
rou de la llar.
L'home s'aferra
cap a la terra
sempre fidel,
i etern migdia,
la terra pia
l'ompli de cel.
Cases ben blanques,
torres i tanques,
colors al vol;
placetes velles
que són capelles
fartes de sol.
Les teus vies
fan teories
dels desnivells.
Pedres colpides
dormen ferides
d'antics cisells.
..........................
Poble que enyore,
poble que plore,
rep el meu cant,
bes i corona
humil que et dona
un fill amant.