Evocaré una imatge de Molas que poca gent coneix: la de Vallvidrera. Jo hi vaig viure molts anys a una casa antiga i ell, per influència meva, hi va passar uns estius a un pis precari. Hi estava amb el seu pare i la seva tia. Aquesta era sorda, i el seu pare, irònic. I Joaquim és un home senzill, amb un considerable grau de puresa o de puritat. El trio, doncs, vivia una curiosa vida pròpia, amb un mínim de compromisos formals i un màxim d'insòlita tranquil·litat en tots els ordres materials i de l'esperit. A vegades penso en ells i —ho dic per primera vegada— els enyoro. Eren una gent que sempre hi era, una gent sempre teva.
Veig clarament Joaquim amb camisa descordada i menjant un plat de sopa dret a una galeria des de la qual contemplava trenta o quaranta gats, ajaguts o barallant-se dins unes figueres de moro... Déu meu, hem estat feliços i no ho sabíem.
I em veig a mi i a ell, i una amiga meva i el meu gos Llamp, caminant una hora, dues hores i tres hores en la nit d'estiu lluminosa i deserta de Vallvidrera alta. Jo parlava vehement, Molas parlava pausat, el gos era un tabalot... Vam parlar moltíssim, sobretot de literatura i d'història, sempre amb la política pel mig, sempre amb Catalunya per davant i a estones Mallorca. Durant molt temps, unes idees meves eren les de Joaquim Molas. I vaig pensar que ell havia estat o era el meu millor amic. Ho és encara? Resposta difícil: la meva vida cada cop més ha estat de viatges, de compromisos, de feines, i he perdut o dorm una part important i sensible de la meva intimitat...
Me n'adono ara que, malgrat les referències intel·lectuals, he parlat de Molas d'una manera estrictament personalitzada. Però la meva literatura li deu molt a Molas, ja sigui pel que ha escrit sobre mi, ja sigui per l'ànim reflexiu que m'ha donat. I tot sempre enmig d'una controvèrsia entre els dos sovint sostinguda i aguda: la meva amistat o relació amb Joaquim Molas ha estat dialèctica. Suposo que d'aquí en van sortir els fruits que fossin.