Fins el temps ajudà a la tristor de l'acte. Quan a l'estació de la línea fèrria es posà la comitiva en marxa, ploviscava i era ja gairebé fosc. Les llunyanes campanes sanglotaven i, a l'ombra tenebrosa dels negres paraigües regalimants, la fúnebre processó anà desfilant silent per l'estret call que li obria la gentada apostada per aquells carrers, on, només de lluny en lluny, brillejava algun fanal. Desembocàrem per fi a camp obert. El camí sinuós que menava al fossar de Vilanova, aparegué constel·lat de torxes de vent, i, a la seva fulgurant resplendor, anà avançant, encara més silenciosa, l'enfredorida comitiva fins al portal del lloc sagrat. A la nostra entrada, grans ràfegues de claror inquieta anguilejaren per l'amarada blancor dels màrbrics panteons; flamejaren fosforescents al llarg dels espigats xiprers; encengueren les mústegues roses de tot l'any que engarlanaven llurs soques; els clergues resaren el respons; grinyolà esgarrifosament la caixa en ésser enfornada al costat de l'esposa del difunt i... muts encara, i amb desordenat trepig, abandonàrem els vius, a la custòdia de la santa fe dels uns i de la temor supersticiosa d'altres, el buit estoig de l'ànima de l'il·lustre català, guiats només per la tènue celístia que resplendia en els tolls. I aquí sí que escau la repetició del tan rebregat sic transit gloria mundi.