He dit excursió, però és millor dir-ne passejada. Hi pujareu passant per darrera l'església, el camí vell, el més planer. Tantost haureu caminat tres minuts, veureu el poble a sota, que jau, las de tants segles d'existència, descansant al clot de la falda del turó.
Els llosats blavosos, esquitxats de rovell, i les parets de llicorella fosca posen tonalitats severes al paisatge immediat. El poble té forma de mitja lluna i està molt ben col·locat sobre el soli: guardat de tots els vents dominants aquí, tot l'any para el sol, de cara al migdia. El Puig del Castell protegeix la vila de les rufagades nòrdiques.
El paisatge urbà, rústec i fosc, de línies senzilles, perquè plagui s'ha de digerir bé. Per això s'ha de pujar al cim. D'allà dalt estant veureu un país magnífic, i allà dalt s'hi està bé.
No cansa pujar al castell. No cansa, perquè, a mesura que aneu pujant, l'horitzó s'eixampla.
És un xic rar de veure com s'eixampla un horitzó cenyit d'altes muntanyes. Potser és aquest efecte òptic el que més atreu. A cada dotzena de passes us pareu i us gireu per mirar el poble als vostres peus; la plana, més enllà, i, més lluny encara, els boscos negres, o d'un verd fosquíssim i les muntanyes blaves, o de color malva, o d'aram brunyit.