I aquella tarda plàcida, sense vent i amb la mar en calma, vaig arribar a Sant Tem: la platja pedregosa, llarga; a la dreta, el poblet, un simple carrer amb cases al costat, i una plaça, que s'estenia per la rocallosa vorera de mar; a l'esquerra de la platja, la blanca capella de l'Església Reformada d'Holanda.
Les rodes del carro xerricaren en l'atmosfera diàfana, saturada d'un sol suau, ja descendent. Ens aturàrem davant la capella. Vaig baixar,
No se sentia res, fora de l'apagat brunzit dels insectes que omplien les flors de romaní i els brucs des voltants. Vaig tombar cap a la part de darrera de la vicaria, on ja no tocava el sol.
I la vaig veure. Era allí, amb una regadora a la mà, regant uns geranis. Els cabells, la roja cabellera, li queien damunt l'esquena. Duia una bata groga, molt cenyida, que li deixava les espatlles descobertes. Em vaig quedar aturat, mirant-la. L'emoció em feia tremolar. I em vaig haver d'aguantar, amb una mà, al tronc arrugat d'una parra.