I és una plaça, un encant permanent. És el gran carrer de botigues vilafranquí, on tot sembla subordinar-se a un anar i venir, a una transacció entretinguda i delicada. La roba estesa, penjada, abasta des de les peces d'abric fins als tapavergonyes, i hi ha un devessall de sabates per a tots els gustos. Us heu adonat mai de la quantitat de sabateries que tenim al país? Valga'm Déu val. Aneu on aneu, podeu trobar, en poblacions entre cinc i deu mil habitants, més sabateries, a proporció, que no en trobaríeu en una ciutat gran. O és que es veuen més, no ho sabem. El cas és que, entre les botigues que fan parada a fora, i els venedors ambulants, que també estenen la mercaderia, les sabates són omnipresents a Vilafranca: de tots els preus i de tots els estils i per a tots els gustos.
Hi ha, en algun racó, un piano de maneta muntat en un tricicle tot apedaçat i xapat amb subjectadors fets de filferros. Un home esguerrat sosté el platet i una dona embarassada roda la maneta, i fa escoltar, a tongades, entre la xerrameca de la gent, els aires de La boda de Luis Alonso, o unes notes lleument emparentades amb la peça. Les dones que han sortit a firar-se s'hi miren i remiren: les que només havien anat en cerca de queviures acaben comprant un davantal o unes sabatilles. La mainada ja no sap on mirar.
Quan tot haurà plegat veles -exactament-, el carrer emporxat, de porxos irregulars enfora dels quals s'aboquen els balcons i les tribunes, reprendrà el seu aire comercial més constant: les botigues permetran de contemplar llurs entrades, que alternen el to més modern i multicolor amb la deliciosa decoració modernista i noucentista. Hi ha alguna botiga, en aquesta avinguda comercial, que gosaríem recomanar a l'Ajuntament de Vilafranca que fos conservada i que sota cap pretext no arribés a ésser canviada de decoració i de presentació. Carnisseries, fleques, especieries, tenen, en alguns casos, un marc d'autèntic museu.