I jo cremo els troncs de la poda a la vasta xemeneia; necessito escalfar la casa perquè del camp, de l'hivern d'ahir, continua emanant una humitat sepulcral. La llenya d'ametller és bona, de foc sostingut i gairebé sense fum. En canvi la del garrofer fa una combustió fètida. I la del pi és efervescent, fumosa. La de l'alzina és serena, pètria, però aquests vells arbres mítics que van poblar l'illa ja a la prehistòria a penes existeixen ara a la finca, guanyada per la pineda voraç.
Passejant avui pel bosc desert, el seu oratget reptant i misteriós, albirant entre el fullatge els puigs plomissos i la mar polida, he recordat que en una altra estació de l'ametller florit, al principi d'aquest llibre, ja em vaig deixar absorbir per l'èxtasi dels arbres, la gràcia dels animals, l'alè dels avantpassats. I m'he preguntat per què amb prou feines sento -i havia imaginat que patiria sense treva- la mort dels éssers que m'han llegat aquest món i que ja he hagut d'acompanyar amb solemne desolació al cementiri retirat, mut.
Em repetia la pregunta i no sofria, sinó que la seva desfilada en la meva memòria es resolia estimulant. I la resposta brollava dels llentiscles, dels tàlvegs, de les onades i de la mar sòlida, de l'ametllerar, de la milana i del picaroleig de les ovelles. Ho constato. M'ennobleix i em fa optimista: els éssers que em van precedir constituïen una globalitat primordial amb aquesta mateixa natura;jo els estimava com estimo els camps i el mar, perquè sóc també un amb ells. Només existeix la vida, l'esperança de la qual rau en ella mateixa i que res no pot doblegar: els troncs i les flors, el blau marí, jo i tots els meus pares. No hi ha enyorança perquè vam estar i estem en la mateixa matèria; constituïm tots junts la seva expressió.
I tot arriba, murmura, des de tan lluny... Empèdocles escrivia fa vint-i-cinc segles, els onatges tumultuosos:
Doncs jo he estat ja, antany, noi i noia,
i un arbust i un ocell i un peix escamós en la mar.
En la mar Mediterrània: Empèdocles era de Sicília, una altra illa. Precisament el pescador reposat m'ha dut un parell de llobarros. Els faig a la brasa en l'arravatada xemeneia, amb sal i oli. A l'hortet arranat encara per l'hivern arreplego unes bledes que ja broten i ceba molt tendra. Obro una ampolla de vi blanc de clàssica gravidesa. Tinc un pa cruixent. Sóc a prop dels moments feliços. Sí, sóc part del tot que és i serà. De la Mediterrània.