I van eixir duent al mig la partera. I van entrar per la portella esquerra de Santa Mònica, i, amagant-se dins d'un altar fosc, on clapejava misteriosament la plorosa imatge de Jesús al pilar, van veure la senyora Rita asseguda i la Madrona agenollada a l'altre cantó del temple, de cara a l'altar major.
Dos sagristans (un d'ells espolsant amb la irreverència de qui està fet a tractar la casa de Déu com a casa pròpia, l'altre afilerant i arrossegant cadires que grinyolaven en lliscar per l'enrajolat) i tres o quatre velles matineres, que estossegaven per racons invisibles, trencaven el repòs del temple amb discordants ressonàncies. La desmaiada llum d'aquella hora filtrant-se pels migrats finestrals del davanter, es reduïa a alluentar feblement l'estuc dels arcs de la nau i els caires de l'altar major, deixant les parts baixes embolcallades per la penombra transparent del crepuscle matutí. Destacava, no obstant, d'entre aquella misteriosa entreclaror, la capella baptisteri, immediata a la porta, i que, rebent llum directa i viva per sa finestra quadrada i vulgar com la d'una cambra qualsevol tenia, per tot ornament de ses parets estucades, una estampa petita dins d'un gran marc barroc i pintat de blanc. I la vista d'aquella mena de cambra de bany feia tal impressió de fred, que a la Toneta se li va estrènyer el cor pensant que allí dintre el seu fillet podia constipar-se.
El temps caminava emperesit. De tant en tant travessava l'església, a grans gambades, algun sacerdot, saludava el Santíssim Sagrament aixecant-se el solideu i fent una ràpida genuflexió, i desapareixia per la sagristia. I, a cada un que travessava així l'església, aquelles dones exclamaven, impacientades: «Aquest, aquest, serà»
Però el temps seguia gansoner, la llum del dia envaint majors espais, fent-se més remorós l'exterior; i la pobra mare, arraulida a l'ombra, es sentia defallir.
Finalment, eixí de la sagristia el senyor vicari amb sobrepellís i estola; darrera d'ell, un escolà. Totes les dones es van remoure. La llevadora i la Madrona es van parlar a l'orella i seguiren el sacerdot.
Obrí l'escolà el reixat del baptisteri, i, des del fosc recó on romania, la Toneta, amb llàgrimes de pena i goig barrejats, veié batejar el seu fill, sense l'acompanyament alegre d'aquestes cerimònies, dins d'aquella capella freda i enmig de sepulcral silenci.