II. La barcassa de Caront
Per a la meua mare
I
Com un llençol emmidonat de postguerra
recorde la blanca pell hospitalària
arravatada per sempre pel foc de l'avern,
esborrant tots els rius de llàgrimes
que escampen baladres de ràbia continguda.
La teua duríssima vida d'heroïna sense flor
es dilueix en el teu no-res, sense calèndula
o begònia que ajude a enaltir el teu perfil.
Oh tardor cruel que te l'enduus irreversiblement!
Avui odie la teua indiferent serenor
i la teua alta estètica per l'esplendor
d'aquesta taronja de cel de novembre.
Des de l'Ítaca que m'alletares amb pits d'orquídies,
recordaré plantat i mut, amb un llarg rosari de
melangia nocturna, tot el teu doll de contes daurats,
tota la claror dels matins de festa percudint violins
i barques al llarg de la teua platja de la Malva-rosa.
Oh Cabanyal de la infància que et perds
aquesta lluitadora de peixos i paneres!
Des del fons del pèrfid silenci que palpe,
revindran memòries, randes i gladiols,
el llustret d'alguna que altra sabata de xarol,
sentors de menjar calent a taula, ulls tendres
i tactes diaris que confirmaven dia a dia
l'or solitari i ardent d'unes hores efímeres.
Tot inútil ja. El nostre carrer de la Barraca
et pesarà com una tomba, com una mort diària,
car has pagat a Caront, abans del temps previst,
les estrictes i fredes monedes que mana la llei.