In Memoriam
A Ovidi Montllor, compatriota i amic.
Una esqueixada veu trona
pel corredor de la mort.
A través del plom que li engoleix
la gola, com un flash-back
va recordant els anys rellogats
a dins una gran cova.
La veu de la guitarra se li allarga
més enllà de la mar de les tenebres.
Ovidi! Ara plore amb una gran ràbia
i coratge la teua absència, el teu
posat de negre, la teua Teresa
ballant el vals i mostrant les cames
d'impecable anatomia.
Cal estrènyer ben fort les dents
i els punys, inflant-nos d'aire
per obrir-te de nou els ulls
i sentir aquella veu teua
tan profètica i rogallosa.
Com tu, mai no serem amants
de llepar cap ídol fals.