Jo sabia que arribava el Dia dels Morts perquè rebentaven les poncelles, i les flors es tornaven de bellesa esponerosa, brillant, i als ruscs les bresques degotaven, inflades, gotes de mel. Cada matí, en llevar-me, veia, des de la finestra, el poble entre el fum blanquinós i lent dels forns, l'atmosfera impregnada del tuf tebi del pa calent, veia l'hort d'en Baldoví, a l'extrem del qual, darrere la sínia i la palmera escambuixada, florien magnifiques les plantes de dàlies grogues, caramulls de fullim dentat, i de crisantems vermells, llarga la fulla. En Baldoví tenia cura de les flors, quadrat rutilant entre la terra marronenca, massa tremolosa quan bufaven els primers vents, sobtosos i tous, de la tardor.
I les venia després, totes les flors, als descendents dels morts, de tots els morts, que el dia estrany del primer de novembre compareixen al cementiri amb els rams encara mullats de l'hort d'en Baldoví. En Baldoví, que tallava un pom de crisantems amb les estisores de podar i les donava a una dona magra, silenciosa i endolada. Era com un brot de flama el vermell damunt el negre del vestit.