La casa de can Tona, que haurà sentit anomenar vostè tal vegada, està a la part de sol ixent de la ciutat, a mig camí a Folgueroles, que és lo poble d'on só fill, situat més al peu de la muntanya. No li renten los peus rietets [riuets] d'escuma, ni l'enrotllen jardins de flors, ni canten calàndries i merlots entre els arbres que l'ombregen. Res d'això: lo riu o rieró corre a cosa de sis-centes passes de la casa, de modo que no ens fa nosa ni servei, ni a nosaltres ni als camps, que, per ser alterosos, no poden rebre d'ell cap regada, amb prou que se'ls posaria bé sis o set vegades l'any. Lo demés, mica avant mica enrere és com qualsevol casa de pagès de les que vostè haja vist: un parell de bous, dos o tres de bestiar de peu rodó, ovelles que belen, gallines que escatainen, seria lo que vostè veuria per aqueixos camps i margenades.
Aquesta és la casa a on m'estic, i per mestre, que ací és dir-ho tot. Perquè no es pensi vostè que són tot flors i violes. Poques hores bones he tingut en ella d'ençà que hi só (que aviat deurà fer quatre anys), però sí que n'he passades de bones, i de molt bones, per aquells camps i torrenteres. Cada dematí, entre vuit i nou hores, ja m'hi veuria vostè passejar amunt i avall amb l'Eneida o La Jerusalem [alliberada], que són les obres que mai me cansi de llegir ni penso traure'm dels dits, i que han de ser la mort de la meva musa, pus [ja que] veu quan esgarrifosos són, al costat dels seus, sos dibuixos [les provatures].
[...] Lo dia que no vaig a la torrentera, vaig a una font que és un xic més enllanet, a la que hi torno també a la tarda, acompanyat sinó de mos pensaments, i, bo i assegut allà sobre l'herba, solo esperar que toquin l'oració de les ànimes o que els mossos de can Tona em cridin tornant de la treballada.