La cegueta
N'és ben plantada, n'és bonicoia
na Margarida de Vall-de-Neu,
té els ulls hermosos l'hermosa noia,
mes, ai!, no hi veu.
No veu les hortes quan naix lo dia,
no veu los arbres, no veu les flors,
ni el cel, eix llibre a on llegiria
somnis i amors.
No veu los lliris, ni les estrelles,
lo sec desembre, ni el maig florit;
vint anys que s'obren, ai!, ses parpelles,
i encara és nit!
No veu los joves que la segueixen,
quan va a la missa no veu l'altar;
té els ulls hermosos, mes li serveixen
sols per plorar!
L'alba que escampa clarors divines
no té per ella ni un bri de llum;
les roses tenen per ella espines
més que perfum.
Quan los que passen li diuen «rossa»,
ella els demana: —Què és la rossor?
Què és l'hermosura, què es per l'ull brossa,
fletxa pel cor?
Què són los astres que pel cel roden,
com les idees per lo cervell?
Què és l'estelada que eixes flors broden
com un mantell?—
Sa pobra mare de pena és morta,
única estela que la guià:
i ara a la cega, de porta en porta,
la guia un ca!
Mes ella espera; no n'està trista.
Ací en la terra, quin ull hi veu?
Ditxosa d'ella! Sols tindrà vista
quan veja a Déu.