La font dels Enamorats
Vora el poble, però ja una mica lluny de la rodalia, hi havia la Font dels Enamorats.
Era un gran pendís ombrós, d'herba fresca, amb oms i pollancres que arribaven fins a la font, vora el riu,
Les tardes d'estiu, moltes parelles solien anar-hi, perquè, als voltants de la font, la vegetació era espessa com una selva i es podia fer cap a molts indrets romàntics, completament aïllats de la mirada humana. A més, a mitja tarda hi havia nois i noies que hi anaven a berenar, a pescar, molt sovint. Així, era fàcil trobar-te amb corredisses i xiscles, els cabells i les faldilles a lloure.
Tu hi anaves moltes tardes, tot fent un passeig, ara un pas, ara un altre, perquè era relativament a prop de casa de la teva àvia. Sorties pensarós per la porta de l'hort i caminaves lentament fins a la font.
Allà, t'ajeies sobre l'herba en un indret fosc i allunyat, des d'on es veia el cel a través d'un minso espirall, entre copa i copa.
Estirat a terra, mirant la clapa de cel, t'allunyaves de tot: on eres, què eres, com era que tu fossis tu...?, tot això quedava insubstancial, reduït a la categoria d'absurd pel ventet que feia moure les copes dels arbres, per les mil olors d'herba i pel remoreig incessant de l'aigua plàcida del riu.
El teu cos pràcticament desapareixia. Era solament terra amb terra. Eres un forat de cel, un volum inquietant que fugia, sense pes i sense rastre. No diré que et fonguessis amb el tot o amb l'u, que no sé què vol dir, però sí que puc assegurar que, d'alguna manera, tenies un peu a l'altra banda del món, i que la sensació de benestar era immensa, total, com mai més no has pogut aconseguir. Quan, per exemple, passava un núvol a través de l'espirall, semblava que fossis tu qui es movia, allà dalt, en les altures; que el teu cos no tenia sentit, i que potser per això, en aquells moments, eres etern.