La gent que hi viu, en tot cas, m'ha semblat, exteriorment almenys, compartir aquesta tendència. M'ha semblat que es tractava de persones grises i insignificants dedicades al petit comerç. Hi ha un baster, un rellotger, un carnisser, una taverna que endevino molt solitària, una minúscula tenda de robes, una barberia d'unes certes pretensions... Tot aquest món de petita gent m'ha semblat molt amable, absolutament plausible. Mirant els seus establiments, m'ha fet l'efecte que em desplaçava a la vida antiga; en aquest cas, antiga vol dir a molt pocs anys enrere. Els dies feiners, aquest petit comerç no té a penes res a fer: la seva existència, la seva activitat comercial, té una certa atonia. Els dies de mercat s'anima visiblement i la feina s'hi agombola una mica.
I això és tot el que jo sabria dir després d'una investigació preliminar del carrer en el qual hauré de viure. És certament ben poca cosa, però si se'm permetés faria una confessió: les «poques coses» cada dia m'apassionen i m'agraden més. Estic tan fatigat de constatar que darrera de les «grans coses» no hi ha absolutament res, que tendeixo gairebé inconscientment a valorar les coses amb un criteri contrari a les seves dimensions externes.