La serra del Mont és comparable, per sa estranya figura, a un enorme i bonyegut camell que baixa del Pirineu en direcció del golf de Roses, vora avall del Fluvià. Amb lo cim del gep sosté lo santuari, i, al cim del cap, lo castell de Falgars.
L'extrem està tan espadat i és tan rocós, que els romeus delitosos s'entretenen a estimbar-hi grossos penyals, sens pensar que llancen a perdre el bosc de pins de més avall, i que, com la pedra fora de la mà no se sap on va, poden ser i han sigut causa, més d'una volta, d'alguna desgràcia. A dreta, l'aiguavés és més suau, i la boscúria el vesteix de cap a cap, exceptuant algun clap de conreu, des de Sant Martí fins a la reclosa i bellíssima vall d'Espinau. A esquerra, la muntanya està molt accidentada: hi ha planells, còrrecs i fondalades; boscos de roures i alzines, i, sobretot, cingleres, que semblen fetes expressament per niar-hi los roquerols, los voltors i les àligues. Al cim d'un serradet del repeu del Mont es veuen les runes del castell de Beuda dominant el poblet d'aquest nom.