La tertúlia a què faig referència es reunia a l'Ateneu Barcelonès, sobre el jardí, i era separada per una mampara de la que presidia el doctor Quim Borralleres. A l'estiu, els dies de molta calor, l'envidrat que separava les dues tertúlies s'obria de bat a bat per refrescar el local. I llavors arribava que les dues tertúlies quedaven pràcticament foses en una sola reunió considerable. És per aquesta raó, merament climatològica, que els qui tinguérem l'honor de fer companyia a Quim Borralleres entre els anys 1919-1929 podem també afirmar que prenguérem cafè alguna vegada amb el senyor Guimerà.
Tinc la impressió, de tota manera, que els dos cercles no arribaren a compaginar. La tertúlia del gloriós dramaturg estava formada per persones molt distingides, molt ben vestides, generalment de l'estament comercial. Era una tertúlia de tòpics, de llocs comuns, absolutament convencional. La del costat era una cosa molt diferent: s'hi practicava el lliure examen més absolut, hom s'hi manifestava en la més autèntica i segura llibertat. Algunes opinions emeses per diferents persones de la nostra penya en dies de desaparició de mampara no foren del gust d'alguns assistents a la del costat, i així arribà un moment en què es plantejà el problema de saber si el millor encara no era mantenir l'envidrat immòbil i tancat. Eren dues coses, en definitiva, separades per un segle de distància.