La vida popular —érem a la darreria del segle—, s'ajustava a l'any litúrgic amb les seves diades i commemoracions. La Parròquia de sant Vicenç, amb rector, vicaris, beneficiats, organista i sagristà, senyorejava. Tot sant il·lustre tenia el seu mes, la seva novena o el seu tríduum. Casa sí, casa no, passava cada dia el rosari, i a les hores sobreres hom retallava papers de colors per a fer-ne paperets i llançar-los a la processó vinent. Hi ha qui recorda d'aquell temps la magnificència dels actes religiosos i llur influència en el tràfec normal i quotidià dels vilatans, i n'enyora el fast. Cada estament tenia la seva confraria o la seva germandat. Qui era malalt, tenia el seu subsidi, i feien córrer que no hi havia pobres. A començament de segle hi havia com a grups polítics, els regionalistes, els catalanistes de la Unió, els carlins i els monàrquics possibilistes. Els republicans —també n'hi havia — ajudaven els de la Unió catalanista que eren liberals i algun d'ells lliurepensador i tot. Cada festa litúrgica era aprofitada pel jovent sarauista per fer ballades en sales de festa i envelats. I al vidu que es tornava a casar li feien esquellots.