L'abril de 1944 l'Enriqueta observà que treien mobles del número 7 de la mateixa plaça. «No m'havies dit que aquella casa és propietat d'uns teus amics? —va dir-me—. No podries parlar-los de traslladar-nos-hi?»
Vaig parlar amb l'amic Boix. La casa era de propietat dels seus pares. El senyor Boix —Josep M. Boix i Raspall— em féu els millors tractes, i a més de l'avantatge extern que la meva germana hi havia pogut apreciar —defugir la humitat del número 1, que, situat cara al mar, rebia de front l'embat de l'aire marí i conservava la d'haver hagut de suportar obres recents — ens vam trobar amb un pis esplèndid — la casa és l'única de la plaça de la qual parla Alexandre Cirici en el seu Barcelona pam a pam; tot i que hi ha enfront d'ella el palau d'en Girona, en Cirici es fixà en els aplics de Cerámica de la façana, jo hi afegiré o faré ressaltar de l'interior l'esplèndid parquet a la part del davant; al seu costat m'ha resultat pobre el de l'alcalde de Barcelona i el d'un ministre francès; únicament hi he trobat una semblança, però de realització i de resultat més limitat, en el del palau Dalmases al carrer de Montcada.
Hi anàrem tots: jo i les germanes solteres i la casada, amb el gendre i la filla, i en Perenya i tot. Pocs anys més tard, però, engrandint-se el negoci, calgué buscar un pis a part per a la germana casada, i marit i neboda, o sigui filla d'ella, i, per allò que si dius que no a un germà i segueixes tenint-hi algú que no és de la família... calgué que en Perenya es busqués dispesa. I amb més anys d'augment d'activitat editorial, s'ha demostrat que el pis resultava un pis prou gran per viure-hi i prou gran també per tenir-hi un negoci, però petit per ambdues coses alhora. Però ens hi vàrem anar mantenint negoci i família, jo i les dues germanes solteres, fins a la mort d'elles, i negoci i vida un servidor, després.