L'alta Vall de la Cerdanya és la terra de les tardors suaus, de la llum equilibrada. La de les postes de sol, sempre variades.
De vegades, quan el sol es colga, ho fa amb una austeritat tan perfecta, que s'oblida d'enviar el seu joc de llums sangonoses i moradenques. Tot el cel pren una pàtina argentada de colors fredes i la serralada de ponent, tènuement blavissa, etèria, sembla fondre's tot pastant-se amb la llum del cel.
D'altres vegades, el sol tardoral es colga amb tot el foc: els cims són parions a brases ardents, i la vegetació de les planes pren les colors més càlides, daurades i magnificents. I el que encara resta de verd perd el que encara tenia de violència primaveral. Tota la gran plana, un mosaic de prats i conreus, aquests llaurats de fresc, i l'eixam de vilatges i veïnats, amb el cloquer punxegut, airós, i amb les seves palleres semblants a naus tombades, els seus badius i les seves porxades atapeïts d'herba novella i flairosa, i els ramats d'ovelles peixent entre els rostolls o l'herba de les marjades.
Si us lleveu de matinet i pugeu al Castell abans que el sol tregui l'ull per Cambres d'Ase, a sobre el riberal del Segre, ribetejat de vernedes fosques i àlbers gràcils, hi veureu una boirina lleugera i fina — ben diferent de la boira baixa vigatana — que va alçant-se, estirant-se i diluint-se, i al mateix temps que el sol s'hi posarà es fondrà com per encantament, i llavors tota la infinita gamma de tons càlids que encatifa la vall ampla s'encén i s'abranda sobtadament. Els llosats blavencs, un xic rovellats, lluen mullats per la rosada, i de les xemeneies se'n puja a poc, mandrosament, un fil de fumera blavosa.