L'enterrament (fragment)
S’han trobat aparellats al moment de formar-se la comitiva davant la casa del difunt. Són de la mateixa edat, de la mateixa lleva i pares de família d’ençà d’uns quants anys. Es coneixen, com sol dir-se, de tota la vida, però viuen un a cada extrem del poble i només es veuen en ocasions semblants a la d’avui. El diàleg és gairebé inevitable.
–Què, com va això?
–Sí, ja ho pots veure; anar fent. I vosaltres?
–Bé, gràcies a Déu.
–Anar fent puguem.
–I tant, noi, i tant!
–No ho pot pas dir tothom així.
–I tant, noi. No me’n parlis.
–Com se’ns n’ha anat, pobre Pere!
–Què hi vols fer? Ja diuen que n’hi ha una per a cada u.
–Tanmateix aquestes malalties…
–Era un càncer, oi?
–Em penso que sí. Es veu que els darrers mesos, els ha passat molt malament. Diu que feia molta llàstima.
–Jo fa qui sap les setmanes que no l’havia vist. La dona me’n va parlar. Si vols que et digui la veritat, jo no serveixo per a aquestes coses. No hi puc fer res.
–Em fa l’efecte que a tots ens passa el mateix. Les dones se’n surten amb molta més facilitat.
–Deu ser una mena de do que tenen.
–Segurament.
–I què, la teva sogra, ja està ben bona? Vaig sentir dir que us havia passat una pulmonia.
–Home, no va ser ben declarada; però ja va passar la seva ja, no et pensis. Ara que, avui, aquestes coses, amb això de la penicil·lina no tenen problema.
–Es veu que sí, que va molt bé.
–Escolta: en el seu cas ha estat posar oli en un llum. Unes quantes injeccions i ja va tornar a tenir gana.
–Ai punyeta!
–Es veu que és una cosa molt forta.
–Oh, ja ho crec. Deu ser alguna cosa molt directa, que faci l’efecte tan de pressa.
–Sí, es veu que sí.
A mig carrer de baix hi ha una pastisseria. És vigília de festa i les vitrines són plenes de pastissos.
–Aixó sí, que és un bon negoci.
–Ja ho crec que ho és.
–I vint-i-cinc anys enrere no en feien ni cinc.
–Sembla estrany el que es gasta avui dia en aquestes coses. Jo em recordo que, quan era jove, a casa menjàvem un tortell per la festa major i ja ens semblava que qui sap què fèiem. En canvi, ara, no hi ha festa ni festeta que passi sense xampany i tronc. La gent es deu guanyar molt bé la vida.
–No ho entendràs, això. De vegades hi ha prou forats per tapar.
–És veritat perquè, mira: jo en conec una que el primer que fa cada dissabte és retirar els diners per anar al cinema el diumenge. I si a les botigues no cobren, doncs que apuntin, que per això hi són.
–Estem posats a la boja, noi.
–No me’n parlis. I tot plegat per acabar com aquest pobre.
–Val més no pensar-hi.
–Ja tens raó.
–Si et comences a encaparrar encara és pitjor.
–I, de fet, t’encaparris o no t’encaparris, les coses passen igualment.
–Per això mateix.
–Ara que, si val a dir la veritat, la gent s’ho pren tot una mica massa a la fresca.
–Home, què et diré…
–Escolta: és que és així. No veus el jovent? No els treguis del futbol i del cinema. Postes de sol i caps de setmana. Per a ells tot el que no és això és mentida.
–A tots ens ha passat el mateix.
–No fotis, home!, no pas tant com ara. T’adverteixo que, en això del cinema, hi he pensat moltes vegades.
Ha de ser un negoci fantàstic.
–Sí, ja hi té una bona vinya l’empresari, ja.
–I, de fet, sense cap preocupació.
–És clar. La gent hi va a passar l’estona. Allí no es recorda de res.
–On vas a parar! Amb les aglomeracions que hi ha el diumenge a la tarda.
El cinema és a mà dreta del mateix carrer. Hi ha els cartells de les pel·lícules de l’endemà. En passar gairebé tota la gent de la comitiva hi dóna un cop d’ull fugisser.
–No sé què tal deu ser això de Yo fui espía americana.
–Dolent! Ara no se'n fa, de bon cinema.
–Però hi ha molta més tècnica.
–Això sí. Més tècnica i més d'allò... però tot plegat, res.
–Home, és clar; però no es pot pas negar que hi ha coses que són molt millors que no pas abans.
–Deixa't de brocs. Tot aquest embolic del cinemascope i dels colors i tot això és una mena d'enganyapagesos. Jo em recordo de l'època del cine mut. Allò sí, que eren actors!
–Això és veritat.
–I tant si ho és.
–L'única cosa que ha millorat són les fulanes.
–Recony! Hi ha una italiana, que no em recordo com es diu...
–La Gina.
–No la Gina, no, una altra de més jove i menys coneguda que és una preciositat.
–Se'ns ha fet tard, noi.
–Oh, és clar, però un es distreu així com pot.