Les coves de Ribes
Una vegada un ribetà, o sia un fill del poble de Ribes, jo no sé per quines vies, si per mar o per terra, si catiu o en llibertar anà a parar a Moreria, i encara més a la ciutat de Constantinoble, Los moros l'acompanyaren al palau del Gran Turc, i, conduit a sa presència, aquest li preguntà d'on era. Sabent que era del poble de Ribes, li demanà si es veuria amb cor d'entregar una carta a una filla seva que estava temps havia encantada dintre les coves.
—Te sortirà — li digué— en figura de serpent, mes no tingues por; posa la lletra al cap d'una canya esqueixada i deixa-l'hi caure a la boca, i en un moment aquell monstre horrorós se convertirà en una gentil donzella. Mes, ai d'ella i ai de mi si la carta cau a terra; ni ella es desencantarà ni jo la podré veure mai més. No cal dir-te que si em desencantes la filla i me l'acompanyes ací, te donaré lo que voldràs, baldament me demanes la meitat del meu reialme.
Passaren dies i setmanes. Aquell home, sortint de la terra dels moros, tornà a la dels cristians, i, recordant-se de que era ribetà, no parà fins a estar de tornada en lo poble de Ribes. De bona arribada, sa primera diligència fou complir la promesa que féu al Gran Turc de Moreria,
Se n'anà cap a la cova, allí posà la carta al cap d'una canya, i amb aqueixa per bastó, se ficà balma endins, balma endins, fins al bell cor de la muntanya. Allí se li aparegué l'horrible serpent. L'home, al veure'l, agafà por i posant-se a tremolar deixà caure la canya de les mans, i la serp desaparegué fent un crit de donzella. Des d'aquella feta, diuen que la pobra filla del rei moro se quedà més encantada que mai dintre d'aquella cova per culpa d'aquell cristià, qui a l'entrar-hi no s'havia recordat de fer lo senyal de la creu.