Les flors són les amigues més íntimes dels aucells, i els aucells apar que estiguen més a plaer entre ses amigues i companyones les flors. Uns i altres són los fills predilectes de la primavera i surten al mateix temps. Diríeu que les poncelles esperen la cançó dels aucells per esbadellar-se i florir, o bé que els aucells en lo jardí esperen la sortida de les primeres flors per entonar-hi les primeres cantades. Sembla talment que es busquen los uns als altres, i que afectuosos se criden a la soledat perquè ningú els destorbe el plaer de sa agradosa companyia.
I ¿quin auditori més propi i falaguer per aqueixos rústecs cantors que el d'aqueixes senzilles camperoles? I, per altra banda, ¿elles a qui, després de Nostre Senyor, poden mostrar millor les seves gales i bufoneses?
A tots los jardins a on vajau, a totes les boscúries a on entreu, a totes les afraus de la muntanya a on pugeu, sempre trobareu aqueixes hermosures al peu d'aqueixos trobadors, i com en les quatre parts del món, a la Rambla de Barcelona s'escauen ells a l'envista d'elles. Allí mateix a on acaba la Rambla de les Flors comença la dels Aucells, com per fer muntar plegats al cel les aromes i les cançons. Mes, la poètica encaixada d'aqueixes dues branques de l'arbre de la bellesa, ¿sabeu qui la presideix? Doncs la presideix una hermosura més alta, una bellesa d'un ordre superior, que és lo cap de brot i el cimeral diví de totes les belleses, l'infant Jesús de Betlem.