Les Margarides eren dos illots solitaris, negrosos, bonys sobre la mar. La Margarida Petita quedava a l'oest, aigua endins. La Margarida Gran, prop de terra, s'arquejava formant un pont, irregular, per on podia passar un llagut. Sobre l'illa descansava immòbil un estol de gavines, com brots d'herba blanca, línia de lliris. La mar, en moure's sota el pont, glopejava amb sonoritat fosca.
La Botafoc minorà la marxa. La costa era altíssima, formada per una paret de presència bestial, de pedra erosionada i d'un gris dur clapejat de taques rosades. El tallat era inaccessible i el coronaven pins i mates que, perfilats contra la lluminositat del matí, semblaven munts de llenya negra. La muntanya amollava un ample sector d'ombra, que conservava l'aigua en un fràgil estat de transparència bellugadissa.
A la cabina, en Lleonard Juvera girava el timó cap a estribord i la llanxa anava emproant la costa, fins que hi quedà ben de front. Ara només funcionava, i al mínim, un dels dos Paxmann Ricardo. El nostramo Cabré, al costat del patró, va punyir-se un forat del nas amb un dit.
—Lleonard —digué, dubitatiu—, jo diria que vas de dret a l'enrocada.
—No, home, no. No t'espantis. ¿Veus aquella roca alta, punxeguda, com de color de fusta? La que està una mica més en mar que les altres.
—Sí.
—Per la banda de dintre té un pas. Fixa-t'hi. ¿No veus que darrera pareix que comença una mena d'escletxa, que puja amunt, torta, tirant una mica a la dreta? ¿La veus?
—Sí... Sí, ara la veig bé.
—Doncs ens hem de ficar per allí, exactament.
—Recony! ¿I vols dir que no quedarem empastats a una roca?
—Si fes mal temps, no et diria que no. No ens podríem acostar a terra, llavors. Però amb la mar així, sí.
—Bé, però darrera, ¿què pestes hi ha?
—El Caló dels Morts, una espècie d'olla que és un amagatall collonut.
—¿I t'hi has ficat mai, tu?
—Moltes vegades, però amb una llança, mai. En barca. Ja fa alguns anys, d'això, però no crec que hagi canviat gens...