L'home i les seves passions, vet ací la motivació fonda de les meves novel·les. I desplegada a través d'espais humans diversos. El de la violència: hi ha una fúria subjacent a sota dels somriures, només amb ferocitat es poden escometre grans proeses i grans crims inherents a l'existència. L'amor: la felicitat major es troba en la fusió sexual, i més divina serà si és també sentimental, dels cossos, amb el plaer del tacte, l'obsessió mental, el paroxisme de l'orgasme. El del temps: som una transformació en el temps, lluitem per convertir el seu pas en una dinàmica, per fer-ne un destí en el qual la nostra voluntat s'imposi sobre els condicionaments circumstancials. El de l'acció: és engrescadora i esgotadora, sobretot, la immobilitat ens acosta a la mort. I el sarcasme i l'evanescència somniadora i...
¿El mite d'Andratx, l'he creat? Bé, sí. Però he de recordar que a diverses obres meves -Els escorpins, Les pomes d'or, Els dies immortals, El divorci de Berta Barca, els contes xinesos i els de l'apartat "Altres terres, altres mans" de Tots els contes- he descrit ambients allunyats del meu poble, de l'illa de Mallorca.
Amb Andratx mai no em vaig proposar aconseguir literàriament res: ni escriure'n una novel·la ni oferir-ne un mite. Va ocórrer, però, que per ventura per educació literària i lectures, molt deficients les dues, em vaig trobar obligat a escriure sobre allò que coneixia i que és o era Andratx. Millor dit, va resultar que en el moment d'"omplir" una situació o un personatge, si el situava a Andratx em semblava que adquiria una major sensualitat, un relleu superior, un enquadrament més adequat. L'experiència com a plataforma de la imaginació.
Jo havia viscut a Andratx sempre fins als quinze anys. Mai no he deixat d'anar-hi un mes o quatre mesos l'any, a Sant Telm, a la breu finca familiar. Mentre creixia vaig conèixer el món, els homes i el paisatge, el gust i les il·lusions, a Andratx: un vidre a través del qual m'era més adient, a l'hora d'escriure, contemplar i refer el món. Alhora, una lectura impactant de novel·les realistes, rurals, com les dels castellans i les dels italians dels anys 50: Fernández Santos i Aldecoa, Pavese i Carlo Levi, em van proporcionar una certa pauta. No obstant això, mai no m'hi vaig subjectar: la ironia, el transcendentalisme, el gust per la llengua, mil coses me'n separaven. M'agrada molt Les ànimes mortes de Gogol, que és el mateix i no ho és gens.
Però l'Andratx real ha quedat espantosament enrere: ara tinc el que m'he creat jo amb els records, queda el mite d'Andratx fins i tot per a mi!, malgrat que ignoro si encara actuarà com a generador d'altres novel·les... El mite, suposo que sí. El "vidre", no ho crec. En realitat, Les primaveres i les tardors ja era gairebé només el mite, encara que el lloc i l'esperit fossin més que menys els de la meva casa de Sant Telm.