Llavors Prat de la Riba construïa els fonaments de la seva obra, que no pogué portar més enllà d'un senzill assaig, però que fou una obra mestra, i també inacabada: la Mancomunitat de Catalunya, essencialment realista, administrativa i cultural. Avui ja comença de semblar prodigiós el que ell aconseguí i com degué aconseguir-ho, amb elements improvisats i mitjans de per riure. Com més temps passi, més gros serà aquell miracle. Doncs bé: tot i la feinada i els mals-de-cap que li donava una empresa semblant, Prat de la Riba —treballador incomprensible, d'aquells que treballen com qui no fa res— encara trobava manera de venir regularment a la Redacció de «La Veu», tres o quatre cops la setmana, i, si convenia, quinze dies seguits. Sempre hi compareixia a primeres hores de la tarda, al moment del ple, i hi restava fins a les cinc o les sis, per a anar-se'n després a un quefer d'altra mena. Era un home curt i rodanxó, de pell fina i cara molt vermella i plena, amb només un bigotet mesquí, i els cabells tallats com un raspall, en forma que llavors en deien à la parisienne. Semblava talment un bon prefecte de les terres vinícoles de la Catalunya francesa. Duia uns lentes d'or, que li pinçaven el nas, tenien una lluïssor clerical i li tremolaven lleument damunt el somriure sempre amable i comprensiu dels llavis.