Lo Comte Arnau
Lo comte de Mataplana
ne tenia dos cavalls:
l'un era blanc com la gebre
l'altre fosc com lo pecat.
Malhaja lo cavall negre,
Benhaja lo cavall blanc.
Un matí de la hivernada
lo negre feia ensellar:
la comtessa ja li'n deia:
—Per què no enselles lo blanc?
—Perquè fuig dels camins aspres
i a mi em plauen més que els plans. —
La comtessa ja hi tornava:
—Mon marit, no ho fesses pas;
lo negre em sembla el diable.
Déu nos lo tinga allunyat. —
Ell no li torna resposta,
com si sentia tronar:
al negre posa la sella
baldament fos Satanàs.
—Adéu, la comtessa aimada.
—Déu te guie i l'Àngel Sant.
L'Àngel prou lo guiaria,
mes ell no es deixa guiar,
lo guiaria a l'església
i ell a la vila fa cap,
on hi ha nines que perdre
i pobres per escanyar.
Malhaja lo cavall negre,
Benhaja lo cavall blanc.
Quan sortia de la vila
semblava un esperitat:
corria lo cavall negre,
corria com si volàs,
tantost per les altes cimes
com pel fons del xaragall.
Los gumbernesos se senyen
quan lo veuen desbocat.
Los llops d'aquelles muntanyes
lo segueixen udolant,
alguns d'ells per simpatia,
los altres olorant carn,
que n'esperen un bon àpat
més amunt o més avall:
Sos ulls semblen llumenetes,
llumenetes infernals.
Al sentir sa udolissa
lo comte s'és esglaiat,
voldria girar lo poltre
mes ja no el pot aturar.
Malhaja lo cavall negre,
Benhaja lo cavall blanc.
A la nit, que és fosca fosca,
se barreja el temporal,
i els pastors al comte veuen
entremig de trons i llamps
volar d'una cresta a altra
del Montgrony vers les afraus.
La tempesta esgarrifosa
a mitjanit fa un esclat;
d'un llampec entre les ales
s'obira lo comte Arnau,
rodolant de l'alta cima de Santou
dins lo Forat, d'on surt
entre rius de flama
lo renill del seu cavall.
La comtessa l'esperava
a la porta del palau;
passen hores, passen dies,
passen nits de por i espant;
a la tercera que passa
lo'n veu venir condemnat.
La nit era negra, negra,
més negra era son cavall,
son cavall que era el diable,
Déu nos lo tinga allunyat.
Malhaja lo cavall negre,
Benhaja lo cavall blanc.