Lo Montjuïc
Des de mon aspre, altívol promontori
a Barcino i a tu jo us vegí néixer,
i ja des del principi, de nom si
traguí
lo rocam que la fa créixer.
A tu et fa poc a poc desaparèixer,
i a mi em va l'herba sota els peus segant.
Amb sos morts a ponent,
amb sos vius a llevant,
me va estrenyent
i enderrocant.
Barbes amunt sos barris se m'arrapen,
los magalls amb ses urpes m'esgarrapen;
se'm clava al pit la dent de l'escodaire,
i em barrina lo cor lo barrinaire.
Fa tres mil anys tot ho sofresc per ella,
i ara com a un soldat
al seu costat
me fa fer de sentinella.