Lo pla de Beret és l'herbei més gran d'aqueixes muntanyes. Té dues hores de llarg i una d'ample. Lo formen dues grans muntanyes, llises i verdes, clapejades per molts pocs penyals i molt bestiar. No és raro que hi pasturen 60.000 caps, en bon temps, que allí no dura gaire.
Allí naixen, a un quart de distància, lo Noguera i lo Garona, quals noms són anagrama l'un de l'altre, i quals cursos segueixen direccions totalment oposades, com si es tinguessen por. L'ull del segon és molt visitat pels francesos, que retreuen la promesa d'aquell qui volia fer un pont de plata al Garona, bastant-li allí per això tres napoleons. Naix abundosament sota una roca i forma davant un gran viot.
A cosa d'un quart a migdia se veu, plana avall fondre's un torrental, i ficar-se, com lo Guadiana, sota terra, per ressortir, més avall, sota un serrat d'entranyes de marbre. Son llit i la misteriosa i accidentada volta que el cobreix blanquegen, hermosa ment brunyits per l'aigua en la nit dels segles. Lo riu se deixa veure un moment en tan rica i esculturada finestra, vergonyós torna a entraren aquella tan bonica com estranya cova de fades, fesa i compartida en diversos estatges i branques. És un gros torrent lo que surt allí i allí s'endinsa murmurejant, i el marbre és blanquíssim, amb ditades o tintes negrenques. Lo brunyit i lluentor que li dóna la naturalesa és digna de la mà de l'escultor diví.
Dos-centes passes més avall se veu la Vall d'Aran.