Lo Tibidabo
A mi em fa fer
de respatller
de sa cadira immensa
de què son los barrons
eixos turons.
Per sa enorme creixença
de gegant
la plana no és prou gran,
i s'enfila al Puget i als Agudells
que són los boterells
de ma superba acròpolis
i en son filat de cases ja estan presos.
Se tornen ciutadans los meus pagesos:
les onades de pedra ja m'empenyen,
los palaus i les torres ja m'estrenyen.
I encara Barcelona, al crit d'"a dalt"
puja a l'assalt
de ma pinosa encastellada serra
amb closos filferrers que m'engrillonen,
amb ponts i terraplens que em portaran
del tren de foc lo monstre assaïnant
que tot ho romp i aterra.
On Montjuïc, oh Tàber, mes companyes
d'ençà que sou muntanyes:
a Barcelona cal avui pujar
i a nosaltres baixar :
davant nostra Regina
inclinem, doncs, la testa gegantina.