L'ull penjava una mica fora de l'òrbita. L'iris tenia quelcom de fosforescent en la mitja penombra, però cada dia, a la mateixa hora, quan la llum venia a tocar-lo, es feia dur i precís, i tota la massa de vidre prenia una significació maligna i obsessiva. Hom hi podia veure reflectides les sedes de les tapisseries que recobrien les parets de domàs daurat, però amb petites taques d'humitat, ja un xic florides pels anys, i la catifa de Bangkok, present de l'arxiduc d'Àustria, quan aquest abandonà escapat Barcelona poc temps abans de la gran catàstrofe. Més enllà, l'ull s'esforçava a resseguir el graciosíssim vol aturat de l'"àurea picuda", tan coquetament adornada de bells colors, o ponderava el pelatge arnat del "simius saltarinus", comprat a Jefuda, el jueu del call, per Jaume Salvador, el gran botànic que començava a burlar astutament, per amor a la ciència, els preceptes del Sant Ofici. L'ull fixava en particular la imatge de l'"otorrinus fantàsticus", petit animal molt ferotge que disparava, a regular distància, unes petites però mortíferes pues, com si fossin sagetes enverinades. Provenia de l'Àsia. Molt més enllà de l'ull, fora del seu abast, hi havia les vitrines dites "macabres" amb restes humanes reduïdíssimes, caps, orelles, llavis estranyament dissociats de l'estructura de la faç, vagarosos records de protuberàncies fàl·liques, tot amb una repulsiva qualitat d'organisme vivent. Provenia de les selves americanes. L'ull, però, exasperava la seva violència davant de les flàccides "tènies intestinalis", que, submergides en un líquid grogós i indefinible, dintre de pots de cristall, es movien amb pausa i cadència a la més petita trepidació. En nits de lluna plena, una ombra es retallava contra els vidres de la galeria i, sense explicació satisfactòria, penetrava a l'ampla estanca del museu, devers les formes viscerals.