Més enllà de les preguntes retòriques, jo no me'n vull anar del lloc sense fer una visita al celler Poveda, als afores de la localitat. Precisament el pare de qui en l'actualitat dona nom a l'establiment, Salvador Poveda, va ser un dels agents actius en la constitució del museu d'Azorín. Pare i fill són una baula més en una llarga nissaga de vinaters que comença al 1640, quan un Lucas Poveda, procedent de Castalla, es va establir a Monòver. Ja Cavanilles explica que aquest és el terme municipal de més producció de vi del Regne de València. Des del 2.007, el nou i modern celler Poveda s'aixeca entre vinyars, enfront de la casa pairal dels pares d'Azorín i a la rodalia del lloc on Pere el Cerimoniós va fer nit en la seua expedició dins aquesta "terra erma e deserta". Tot això m'ho explica Rafael Poveda, que és l'erudit entusiasta de la família. En aquest clima predesèrtic, en la frontera estricta de la nostra concepció de les coses, els Poveda representen una llarga lluita per fer vins de qualitat i exportar-los al món.
A la sagristia del celler, allà on es guarden els mosts més preats, tinc el plaer se tastar un Fondíllol conservat en bóta de Jerez, collita de 1950. Per a fer aquest vi llegendari cal veremar tard -a final d'octubre- en una tardor seca. El suc de raïm monestrell s'ha d'envellir en tonells de roure vell, com els dos grans tonells d'Alacant -ja no se'n fabriquen- reclosos en la penombra sagrada del celler. Per rubricar convenientment el nostre encontre, res millor que un arròs amb conill i caragols a les Cases del Senyor (pedania de Monòver). Però quan me'n vaja d'allí, el que duré al paladar -encara- seran les sentors i de còmoda antiga, tabac de pipa i colònia Varón Dandy que m'ha deixat el Fondillol.