No es veia cap embarcació a prop. Lluny, molt lluny, fent rumb a Roses, un veler isolat es destacava damunt els penya-segats del Cap Norfeu.
Gràcies als músculs i a la voluntat d'en Biel, el «Caterineta» entrava ja sota la volta natural de la Foradada. L'eco del ritme dels cops de rem, esdevingut tot d'una mesurat, ressonava amplificat en les parets rocoses.
La claror rogenca del sol ponent s'esquitllava per l'entrada del túnel, tenyia l'aigua immòbil amb reflexos d'or i de porpra.
— Oh, wonderful! — exclamava la Mabel amb l'esguard brillant, fix en Rafel, de manera que hom no sabia si el meravellament li venia de l'espectacle de l'aigua o de la formosor del pescador.
— Quite beautifull — convenia la Rebeca.
Obeint els plans de conquista establerts prèviament entre en Biel i ell, en Rafel Sureda digué:
—Ara desembarcarem.
En Biel atansà el bot a les roques.
D'una camada, en Rafel franquejà l'espai que els separava. Allargà els braços a la Mabel. Ella s'hi llançà. Però en veure's damunt aquell estret passadís, entre l'aigua fosca i la paret regalimosa, sofrí una mena de vertigen. Aclucà les parpelles, s'agafà a l'espatlla d'en Rafel. Ell va voltar-li el cos amb un braç.
—No tinguis por.
— Tú no dejar mi, Rafel.
Les paraules ressonaven com un tro en les profunditats de la cova. La Mabel callà, esverada.
Caminaren enllaçats pel relliscós passatge. S'aturaven i escoltaven.
Les gotes despreses de la volta queien a un ritme lent sobre l'aigua adormida. S'hi destacaven com les notes d'un arpa.
No es distingien més que ombres fantasmals, cada cop més denses. Alenades fredes i humides venien del fons de la cavitat.
La Mabel abraçà en Rafel.
Ell li besà el coll i la galta.
La Mabel va riure nerviosament.
En Rafel la tornà a besar: a l'orella, als cabells, als llavis... La sentia fremir en els seus braços. La veu de la noia era tota tremolosa en dir:
—Volvemos de día. ¿No, Rafel?
— Tornarem un matí, tu i jo sols. Ho voldràs, Mabel?
— Sí, sí, pero ahora volvemos a la barca. La Rebeca i en Biel no se n'havien mogut. En veure la Mabel i en Rafel endinsar-se a la cova, ella havia anunciat fredament:
— Mi, no desembarcar.
En Biel volia encoratjar-la a fer-ho.
—Més endins, s'hi veuen estalactites i estalagmites. Es preciós!
—¿Traer tú farol?
—No.
Ella alçà les espatlles.
—Estalactitas y estalagmitas no verse. Allí al fondo todo negro.
En Biel no volia renunciar tan aviat a la conquista de la bruna. No perquè la noia li agradés, (la trobava massa escanyolida d'anques, massa llisa de pit, inexpressiva de rostre, freda, tibada), sinó per a no ésser menys que en Rafel que s'havia escapolit cova endins en companyia de la rossa. A hores d'ara, ja la devia estar grapejant.