No recordo exactament, potser no ho he sabut mai, el motiu que va impulsar els meus pares a deixar la Rodona, de Santa Eugènia, i traslladar-nos a la Pujada de Sant Martí. La Pujada de Sant Martí era —i encara ho és— un carrer estret i gris, d'horitzons migrats i claror escassa.
L'església del Carme, davant per davant de casa, deixava sentir tothora el so solemne i trist de les seves campanes. Tocaven a missa, a rosari, a morts, a oració...
Des de casa, hom sentia el fregadís de les sabates de les beates entrant a l'església, i sortint-ne, per anar a missa, a les Quaranta Hores o a rosari; el trepig fort i ressonant d'algunes botes militars que pujaven al Govern Civil, i l'eco de les tristes absoltes dels enterraments.