Poblet (fragment)
Quin brogit! Les dues atxes
s'escabellen sota els arcs,
i s'atufen i es cargolen
sobre els murs llengotejant!
Ja una colla s'arreplega
vora els sepulcres reials:
Ja un hi arramba l'espatlla;
tres o quatre ja són dalt.
Per les voltes ja ressonen
los cops d'escodes i malls;
ja s'esquerden les llosanes;
ja rellisquen dalt a baix.
Rei En Pere, Déu et valga:
per quan deses lo punyal?
Ja han tret a feix ses despulles
a dintre manyoc de draps:
els ossos, com joc de bitlles,
topen damunt del llosat.
En Ferran, lo d'Antequera
ara ets franc del vectigal!...
Enllà va la carcanada,
sembla un gabiot que es desfà,
i dalmàtica i corona
tot florit i rovellat.
Va pels aires Joana Enríquez
toca i mantell voleiant:
ses urpes encara estrenyen
un Sant Crist malaguanyat;
per terra el cap s'esgarria
botent amb so de cascall.
Damunt el cos de la reina
el trist Carles han llançat.
Los que en vida s'avorrien
ara en mort s'han d'abraçar;
i ai!, que pels segles dels segles
les cendres barrejaran.
No toqueu el rei En Jaume
que la terra s'entrarà!
Per l'esvoranc del sepulcre
passen com fures les mans;
la primera que el tocava,
amb l'espasa es va tallar.
Per lo cap ve que l'estiren:
ja segueix tot enrampat;
vestit amb l'hàbit de monjo,
los cabells rossos penjant,
la destra sobre l'espasa
els ulls oberts i emboirats.
Ja l'arramben a un sepulcre,
els braços pengim-penjam:
de gairell com l'arrambaren,
a tots passa de dos pams.
Les flames damunt son rostre
es mouen vermellejant,
com si a dintre de les venes
tornés a córrer la sang.
Rei En Jaume, com no crides
la teva raça al costat?...
La raça del rei En Jaume
balla entorn dant-se les mans!..
Una dona escabellada
a pes de braços l'ha alçat:
cap a les cel·les se'n puja,
darrera tots se n'hi van:
ja li cau a mitja escala;
ja altra dona l'ha aixecat;
fins al cos lo rei En Jaume
torna a eixir sobre dels caps.
Tots porten blandons i ciris,
i s'acosten i se'n van
pels corredors i les cel·les,
escarnint los cants sagrats.
La mòmia del rei En Jaume
ja acosten a un finestral.
—Poble, ¿a qui vols —ja bramulen-
a Jesús o a Barrabàs?
Los vidres salten a trossos;
la finestra dóna al camp.
La nit, que hermosa i serena!...
l'aire, que dolç i embaumat!...
La lluna, alçant-se tranquil·la,
daura muntanyes i plans;
se sent belar una ovella;
un rossinyol ha cantat.