Poema de mitja nit
Blasme del temps
Què se te'n dóna a tu, campana pia,
que ens dius, fidel, les hores del temps breu,
si la Ciutat, al bruit que mou de dia,
ta veu no esmenta, que és la veu de Déu...?
Per damunt de l'encens d'idolatria
que al vedell d'or ofrena amb tràgic preu,
brunzen tes hores, volen i fan via,
i al lluny es perden como borralls de neu...
Beneïda nit, que ens poses florida
vesta d'estrelles dins la immensitat,
vers on se'n van les hores de la vida,
de goig i dol, de pler i adversitat,
volves de temps, d'aquesta gran mentida
que és pols i fum davant l'eternitat.