Quan arribava, a la meva casa paterna, l'hora d'anar a dormir al primer pis —dels tres que n'hi havia, a més dels baixos i les golfes immenses, on els dies de pluja jugàvem a pilota—, al meu germà i a mi ens posaven a les mans una llantieta de llautó daurat, composta d'un setrill esfèric, ple d'oli, un peu tornejat, amb una nansa al caire, per passar-hi el dit, i una bufona caputxa giratòria, per ofegar el ble; tot plegat tenia l'aire d'una menuda llàntia de frare.
En el nostre dormitori no hi havia ni rastre de calefacció. No n'hi havia en tota la casa, perquè la formació dels infants, en aquell temps, ni que fóssim burgesos, era espartana —i a més els grans sostenien que la calor artificial congestiona. Quan, després de pujar l'escala amb el llum d'oli a la mà, que feia ballar per les parets unes ombres més aviat paoroses, entràvem a la cambra de dormir, la fred hi era tan intensa a l'hivern, que ens despullàvem en una esgarrapada i ens escorríem entre els llençols gelats, amb un tremolor de llavis que sovint degenerava en petament de dents, fins que amb la calor del propi cos reaccionàvem una mica. Llavors els treballs eren per a treure el braç enfora i apagar el llum d'oli posat damunt la tauleta que separava els nostres llits bessons. No hi hagué més remei que fer un pacte, després d'aferrissades discussions i no pocs incidents: i fou que l'apagaríem per torn, una setmana l'un, i una l'altre. El condemnat al sacrifici esperava uns moments, per escalfar-se un xic més i agafar alè, el mateix que si hagués de nedar a sota aigua. I, tot de sobte, disparava un braç, talment un tentacle, i amb un cop de dit agilíssim donava a la caputxeta una revirada, i apagava la flama. Fins després d'adormir-nos, per la cambra quedava surant, insidiosa, la característica pudor de socarrim que feia aquell ble xop d'oli.