Quan, després de caminar una estona curta o llarga pels carrers de les quadrícules, s'arriba a la Sagrada Família, l'estupefacció no es pot reprimir. No diria pas que els carrers de l'Eixampla de Barcelona deprimeixin; ara: que són ensopits, repetits i poc graciosos, que inviten a la mediocrització personal, és evident. El contrast entre l'Eixampla i la Sagrada Família és un dels fets més extraordinaris de la Barcelona moderna. Quan, en la meva època d'estudiant, i després de vagar per la uniformitat dels carrers, arribava en aquell descampat que pintà Ramon Casas, tendia a creure que em trobava davant d'una explosió de romanticisme. Davant d'aquella genialitat creia que comptava menys l'obra que l'autor, que l'arquitecte. Em semblava que la personalitat era superior a les formes de l'arquitectura, les quals no eren més que un reflex d'un esperit angoixant, asfixiant, prepotent. Em semblava trobar-me davant d'una construcció firmada en els seus menors detalls, que no es podia atribuir més que a ell. No pensava més que en ell. Si les idees de Gaudí — em deia — haguessin estat formulades i realitzades per un home corrent encarnat en l'arquitecte més distingit, el resultat hauria estat irrisori. Projectades i realitzades per ell, han creat l'os arquitectònic més extraordinari del segle.