Quan les Oques hi arribaren, la casa Montellà sobreeixia ja d'animació: tot l'altar de la Concepció hi havia fet cap; els seus balcons estaven convertits en «boniques toies d'escollides flors», segons feliç expressió de don Tomás Riudavets, un conco encartonat de Vilaniu que, malgrat els seus seixanta anys i figura de Quixot desgairat, rondava sempre, fet un mico, entre faldilles, vestit de llampants colors, carregat de potingues i cosmètics. Donya Rosa Montellà, que, com la seva filla, es desfeia per obsequiar tothom, se n'emportà les dues elegantones al balcó de l'esquerra, on seien les mamas, entre les quals hi havia donya Francisca. Però aquelles trobaren ben aviat que no era pas aquell balcó el lloc que els pertocava. «Què hi havien de fer, les reines de la moda, entre aquell munt de carcamals embolicats amb faldilles de setí de l'any quaranta i mantellines de l'antigor? Elles volien destacar entre les poncelletes empolainades, entre aquelles carones fresques coronades de flors i ruixes vaporoses.»