Siti pe fam (fragment)
A mig setembre de 1874 ja estava jo en los vapors de la Transatlàntica, al servei de casa López. A 18 de novembre de 1878 entrí com a sacerdot d'aqueixa família en la mateixa casa, d'on no vaig sortir fins després dels Jocs Florals de 1893. En sa companyia passí lo millor i més estimat de la vida, des de l'edat de vint-i-nou anys fins a mos quaranta-vuit, participant de ses glòries i de ses penes, de sos temors i de ses esperances. Lo capellà més modest i desinteressat del món hauria esperat alguna remuneració, després de tants anys de tracte, d'intimitat i de sacrificis en obsequi d'un milionari tan esplèndid, i si no una poma per la set, per la vellesa que ja tenia damunt, podria esperar un bocí de pa que basta al que ha de deixar-ho tot. Amb aqueixa humil esperança deixí passar d'una a una tres canongies que em foren ofertes, una d'elles per lo sant bisbe Urquinaona. Aqueixes esperances se m'esfullaren com les flors de l'ametller; la paga i lo premi se reduïren a una celda en 1'Asilo-manicomi cap a on se m'empengué brutalment. I per la rebeldia de no voler-hi entrar, vingué sobre mi l'horrible persecució passada i l'espantosa opressió passada i present. La desobediència al marqués havia sigut gran, lo càstig havia de ser exemplar.